divendres, 28 d’agost del 2009

" Sóc una linx"






Si estàs a favor de la nova regulació de l'avortament i, a més, absolutament en contra de la injerència de l'església Catòlica en les lleis d'aquest país, de la seua presència al diàleg polític i de la manipulació social, suma't a la campanya de " Las Linces ".

dimecres, 26 d’agost del 2009

Javier Marias, la lacra ets tu...


Fullejant una revista dominical de El País vaig ensopegar-me amb notes d'agraïment que determinades lectores l'escrivien a Javier Marías arran d'haver publicat un article criticant la imatge que de les dones de determinada edat (la de les nostres mares, per a entendre'ns) donava la publicitat. Em va sorprendre positivament, per què no dir-ho. No obstant això, la dona deia "al seu discurs emocionat" que el tema no era qüestió ni de masclisme ni feminisme, equiparant els dos termes i produint-me un atac de mala llet abans de migdia, d'eixos que et pillen amb l'estòmac buit i fan més mal. En arribar a casa, vaig buscar l'article i el vaig llegir atentament (us recomane que ho feu). Aquest escriptor comença arremetent contra el món de la publicitat i la idiotesa dels anuncis, idea que compartisc. La cosa anava bé fins que de prompte la va cagar: "he llegado a la conclusión de que si yo fuera una mujer de mi edad, o aun diez o veinte años más joven, en suma, si fuera mujer–, estaría enormemente ofendida por algo de lo que jamás protestan ni las protofeministas, ni las feministas andaluzas hipersubvencionadas, ni el Instituto de la Mujer, ni la protoMinistra de Igualdad ni nadie, mientras que todas ellas ponen el grito en el cielo cada vez que se ve a una mujer provocativa tirada encima de un coche, o a una secretaria sexy, o a una enfermera un poco escotada (bueno, aquí el grito también es de las enfermeras), o a una congénere guisando o anudando los cordones de los zapatos de un varón o de un niño. No sólo consideran tales imágenes y mensajes machistas o sexistas, sino que además creen, con alarmante primitivismo, que la publicidad configura la realidad o, aún peor, que la publicidad equivale a la realidad". Primera pregunta que em faig: fa falta clavar-se amb les feministes, per a defensar a les dones? no, però "divide i vencerás". Segon: què li hauran fet a aquest home les feministes andaluses? Tercera: què li han fet les infermeres? Més preguntes: que el Feminisme no ha denunciat la tirania de la bellesa mai al seu discurs? Que què?: Que la publicitat no té impacte en la societat i que no és una forma de socialització a través dels mitjans de comunicació? L'article acaba amb el recordatori de que ell coneix a dones que no necessiten tots aquests productes i que es conserven molt bé per a l'edat que tenen. Fantàstic, vaig pensar jo!

El cas és que l'article de Javier Marías em servix com a excusa per traure un tema que des de fa temps volia tocar: l'odi a les feministes. Per què aquesta falta de reconeixement públic i social a dones que lluiten per millorar la qualitat de vida d'altres dones i a la fi de la societat? per què l'insult i la burla constant i el desprestigi? Sóc feminista, molts amics meus varons també ho són, i lluitem per que la meitat de la població visca millor i pensem que la lacra per al Feminisme, moviment que lluita per la igualtat entre gèneres, ets tu i molts com tu, Javier Marías.

dissabte, 22 d’agost del 2009

EMMELINE PANKSHURST


Emmeline Pankhurst

(Manchester, 14 de juliol de 1858 - Londres, 14 de juny de 192)

Feminista anglesa. El 1894 fundà la Women's Franchise League, amb la qual aconseguí que les dones casades poguessin votar a les eleccions locals, bé que no al parlament. Més tard, el 1903, fundà la Women's Social and Political Union (WSPU), i el 1905 abandonà el partit liberal. Empresonada tres vegades (1908-09) per la seva militància, durant la Primera Guerra Mundial difongué el sufragisme als EUA, Rússia, el Canadà i Austràlia. Elegida (1926) diputada conservadora a la Cambra dels Comuns, la seva salut li impedí de prendre possessió del càrrec. Poques setmanes després de la seva mort, fou establert el vot femení a la Gran Bretanya.


Sylvia, Adela i Christabel: les filles