I un altre cop...i ja van uns quans..

Em la va donar la mare. Estava esperant-me a l'estació. Se li veia en la cara. Em va dir que no portava bones noves. Vaig preguntar-li sobre qui. Maite, va dir. Moment fatal. Un calfred em va recòrrer l'esquena. Preguntes absurdes sense resposta. T'havia de tocar a tu...la germana gran, la més forta, la que em semblava més invulnerable.

Després del colp per sorpresa ve la baixada al lloc més fons, milers d'idees et recorren la ment a mil per minut, fins que dius: ja està bé! i ve la pujada de nou a la realitat. Alçar el telèfon i parlar-te em semblava un món. A la fi , va arribar el moment ineludible. Esperaves la meua cridada, el meu alé i a mi no m'eixia la veu i les galtes se me plenaven de llàgrimes. Amb tota la meua força et vaig demanar que lluitares. Et vaig dir que no passaba res, que açò passaria. Un mal any em vas dir tu. He seguitn cada pas de la teua malaltia, agafant-me desesperadament a l'esperança. Ja ha arribat la calma.

Vull agrair-te la teua força, la teua integritat, l'elegància amb que ho has portat tot. Jo no sóc tan valenta con tu i estic orgullosa de que sigues la meua germana.